La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

castell antic; l’aspecte d’alfòndec incòmode i pobre,
d’alcàsser impropi d’una estirp orgullosa, de
tan evident resultava dolorós.
Potser refiats que la runa bastara a dissuadir els
estranys, ni gossos hi havia.
–¿Qui deu encarregar-se del servei, que no fa
sentinella?
–¡Obriu, és el fill del senyor qui truca! –cridà Renoc
de mala gana.
Trigaren una bona estona a percebre algun indici
que els havien oït. Quan el criat es disposava a
colpejar la porta amb l’atiador, escoltaren una
balda caure a terra i el grinyol d’un finestró.
–El sinyor dorm... –ronsejà una veu amarada de
son.
Va posar peu a terra i lliurà les regnes a un jove
sarraí, alt i encongit alhora, de cabell negre, pell
fosca i ulls verds, que a penes el mirà. Era Baracat,
l’antic company de jocs infantils, el seu iniciador
–li portava cinc anys– en tants misteris en apa­