La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

aparegué, la mirada perduda, la roba rebregada
i els trets desencaixats. Mirava de reüll cap al corredor
esforçant-se a recompondre la serenitat.
–Sembles bou llancejat en plaça: ¿per què tremoles?
Plantalamor es posà a traure el dolç sense haver
retirat el plat de les deixalles; pensant que ningú
no el veia, trascolà el got de vi que havia sobrat a
la mare.
–¡Pere! –l’amonestà ella–. Guarda aquests confits:
avui vénen les ties.
L’ànim se li enterbolí. Tenia ben gravades encara
a la memòria les visites d’aquelles dues germanes
a qui el temps, a pesar de les diferències d’edat,
havia anat igualant. Fins feia poc era present
quan destrenaven un a un, sempre els mateixos,
els seus greuges, un ramellet d’històries comprensibles
només per a la mare i els morts de la família.
A diferència dels altres nebots, que les havien oblidades
feia molt, Elionor, agraïda pel seu suport ar­