La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

La veu semblava diferent, pot ser tacada pels gemecs
proferits en solitud. Li vingué a la ment un
vers de March que semblava escrit pensant en ell i
en aquella avinentesa; potser constatar que era un
alumne atent a les seues recomanacions literàries
la confortaria.
–No puc, Blanquina. La mort civil, com diu el poeta,
poc m’importa, si és això el que et preocupa.
No em demanes que renuncie a tu, que no t’he
d’obeir.
Devia estar molt malament si aquella al·lusió no
l’atreia. Potser se li havia esvaït l’interés pel llibre
i, en conseqüència, també per Roderic de Beaumont.
Desitjava saber, i alhora li recava interrogar-la.
–Almenys podries haver donat senyals de vida...
Ni una carta, cap notícia, res –la va renyar amb
falsa severitat.
Tenia raó Bordera. Entre la Blanquina de dos
mesos enrere, plena d’energia, irreductible, sovint