La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

aquells carrers. Hagué de rodar amunt i avall sense
que ningú l’orientara, perquè els habitants de
l’antic Call restaven amagats per si la celebració
cristiana degenerava en avalots, i l’escàndol no incitava
la curiositat. No havia tingut més remei que
afluixar les regnes i encomanar-se al seny de l’animal
per a retrobar el camí.
Mentrestant, l’avi, que encara lluitava per empassar-se
la humiliació, havia vist com les confiades
autoritats manaven que es reprenguera la desfilada.
Aquesta va fer cap a una de les vies més
importants de l’antiga Jueria, el carrer de les Avellanes,
on l’ambient era fred, com el d’un triomf celebrat
en terra conquerida. Desgraciadament, el
pas tornà a estancar-se, i el Capellà Major va ordenar
a un patge que plantara la cadira de repòs
de l’Arquebisbe; la llargària de la volta, l’aire humit
i els nuvolets d’encens, havien encomanat al
vell pastor una somnolència que ell procurà amagar
a l’ombra del pal·li amb un posat de profunda
meditació.