La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

parir”, digué Rodonya amb mitja rialla espentantlo
cap a dins. Juraria que havia caigut sobre una
pell mústia però càlida, i que s’havia adormit, perquè
el seu pensament rodava per una immensitat
buida. Al fons de l’habitació, la dona plorava sense
llàgrimes.
–Els bons pares fan bons hereus... i al revés –
afirmà Catalí felicitant Renoc, que no sabia com
fer-lo callar.
–Aneu revivint, senyoret. Eixirem ben enjorn... La
triaga ha fet efecte.
Renoc s’ajocà i el va ajudar a abandonar un jaç
olor de vòmit i de palla florida. Eren en una espècie
de celler, els murs folrats, des del terra al sostre,
amb piles de tonells clapats de taques violàcies.
–¿Què em donàreu a beure?
Catalí, barroer, hi va intervenir.
–Un calostre fet amb llavoretes... Pregunteu-ho a
ella, que l’ha amassat en la boca.