La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

idea d’estar movent-se pel budell d’un animal que
en lloc d’expulsar-lo l’engolia.
Era això. S’havia equivocat de túnel. En lloc de
desembocar fora del convent, el desguàs del safareig
empeltava amb el ramal procedent de la cuina
i les latrines. Ja no podia desfer el camí: havia
de lluitar contra la resistència d’una vegetació
que, acostumada a nodrir-se de restes, brutícia i
excrements, l’arrossegava cada volta més endins
del regne de les rates: el seguien de prop i espantades
pels moviments desgovernats no es destapaven
encara, conscients que al remat el pànic, l’ofec
i la fatiga el vencerien.
Quasi al límit, desmaià. Havia anat remarcant
que el canó s’empetitia pendent avall, i arribà a
pensar que el pas per sota de la tanca del convent
esdevindria un obstacle infranquejable. Se li revifà
una altra vegada la paüra a encallar. Sentia ganes
de regirar-se salvatgement i desfer-se de la
presó que l’encloïa. La gola, en carn viva a causa