La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

ecolzador perquè el rostre quedara a l’alçada del
dels assistents. L’autor havia reeixit a reflectir la incapacitat
d’aquells ulls per fixar la mirada en un
punt, tret que compartia, ho comprovà, amb el
pare de les bessones.
–És el meu germà Lluís, traspassat ara fa set
anys, que ens vigila des de les prades en què descansen
els feliços –digué Francí de Castellví.
La van fer seure en un cantó prop del jovençans.
A la dreta hi havia Jeroni Fuster, el guanyador del
ràdix de Jessé al certamen de la Sacratíssima Concepció
convocat dos anys abans pel prevere Ferrando
Díeç. Recordava haver-lo vist agafar la simbòlica
planta amb unció, com si el premi haguera
fet que la seua sang s’empeltara per això en la
descendència del rei David. Lluïa una elegància
un pèl exagerada en un diaca –les mans blanques
se li encastaven a les mànegues de la vestidura
com les d’un Crist d’ivori– i amb moviment pausat