La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

fúnebre. Mala sort per a ella, perquè havia endevinat
on anava i ara sols calia (hi acudí un parell
de vegades durant la vesprada a veure com anava
la cosa i la molt incauta no s’havia mogut del
lloc) que l’amic Fitora arribara a temps d’ajudar-lo
a callar-la per sempre.
–Renoc...
–Home, Fitora, de tu precisament estava recordant-me...
¿Com és que has tardat tant?
–Havíem quedat a boqueta nit, ¿no? Que rar
que tingues tanta pressa per pagar...
–Si vols cobrar, hem d’acabar la feina.
–¿Què dius, ara? Ja li donàrem salconduit cap a
l’Infern a aquell jueu, no veig què més vols de
mi...
–Tu vine, que tot es farà.
–¿Tanques amb clau? ¿Que no hi ha ningú?
Fitora, com sempre, tenia ganes de furonejar al
casal.