La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

gun dia, no te n’oblides) només sóc bo per a rentar-li
els draps bruts.
Fitora ni assentí ni negà, indiferent a aquells maldecaps.
–Ací cadascú va a la seua... L’únic que
vols és cardar debades.
¿M’enganye? –preguntà amb cinisme.
Fora de l’ajuda puntual si calia escarmentar secretament
algú per ordre del senyor, la companyonia
amb l’amic es limitava al sexe mercenari, pagat
per ell, és clar, perquè Fitora sempre acudia
amb la butxaca buida, com si l’escassa paga dels
Beaumont bastara a cobrir per partida doble determinades
despeses. Solia convidar-lo amb gust,
ja que guanyava un compare d’extravagàncies, i
en el pitjor dels casos –Fitora desconeixia els prejudicis–
l’exemple viu d’un últim graó que no volia
tocar. Ara que el tenia al costat, sentí compassió
per l’amic i alhora ràbia per la seua mesquinesa.
El portaria enganyat allà perquè no tinguera més