La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿No t’abelliria canviar? Malgrat les aparences,
som molt distintes. Ella, per exemple, no té l’humor
que a mi em fa encantadora.
–Coràlia mai no podria ser com tu ni a posta.
–Mare, quin candor.
–L’embrutes perquè saps que no li sóc indiferent.
–Jo no l’embrute. Ja se n’encarrega ella soleta
quan, on vol i amb qui li ve de gust... A la millor
és que s’ha begut l’enteniment i li agrades, però
tant de bo enviara a la quinta forca una llepassa
malastruga com tu.
–Això és mentida –va defensar la seua estimada
amb una ràbia tot just descoberta.
Des de la boca de l’estómac, la pressió irradiava
cap a la resta del cos un cruiximent sobrevingut i
lent. Li va llevar la mà i se li encarà amb un coratge
que per moments l’abandonava.
–Dóna’m una sola prova del que insinues.