La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

serva a vivències no viscudes, el seu amic Masconet,
que, sobre el cadafal, no donava crèdit als
sentits (els crits, les súpliques, el silenci del
tribunal, els insults que de tant en tant li arribaven
des del públic, l’olor de roba, de cabell i carn cremats)
perquè es contradeia de manera tan palmària
amb el que havia albirat vint-i-cinc anys enrere,
que estava segur que al cap d’un moment algú
desmuntaria l’horrible malson... ¿A què o a qui es
referien les dues imatges femenines de l’arcà? ¿Hi
havia de veure, com li havia dit Lluís, la figura de
la mare i de l’estimada, i ell representat en el cos
del jove que dubta entre l’una i l’altra, o –el temperament
de Lluís, sovint atret per l’al·legoria, es
complaïa en aquesta interpretació– l’ancestral lluita
entre la Mort i la Vida, sota l’esguard una mica
desconcertat de l’Amor, per la petita ànima de
l’Home? ¿Tenia al davant una predicció revelada
a deshora (era fàcil veure en la dona madura la
monja del convent de les Magdalenes, tal vegada
Blanquina, i en la jove potser Coràlia, la fugissera