La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

fórmules pròpies passades pels sedàs de la mediocritat.
En contrast, els seus amics, com ara Jordi
Centelles –el canonge alt i bròfec, amb una cicatriu
a la galta que li desfeia la simetria del rostre– i
Joan Escrivà, el seu company de joventut –un cavaller
menut i gris de veu prima com un panteix,
mestre racional i receptor de les confiscacions del
Sant Ofici–, volien atraure’l apel·lant a una antiga
germanor que el fera parar esment en la literatura.
Sols hi havia dos assistents voluntàriament al marge
de la devoció pel poeta: un, assegut a l’extrem
contrari, observava amb ben dissimulat desdeny
les reaccions provocades per Corella; l’altre semblava
absent i atribolat per assumptes propis. En
aquell identificà l’educada gelosia de Narcís Vinyoles,
forçat sempre i sempre reticent, segons es
deduïa de la seua reserva, a haver d’admetre la
superioritat de Corella; el segon, ja l’havia vist
d’espectador en algun certamen: els seus trets,
desfigurats pel tedi i la son, no s’assemblaven
gens als del seu fill, Roderic de Beaumont.