La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

comprovar que encaixava perfectament el colp, va
creure que en això consistia la prova que havia de
superar; d’ací que es resistira a participar en la
confessió d’últimes voluntats a què l’avi pretenia
conduir la conversa.
–T’he vist tantes voltes en somnis, que dubtava
que fores tu.
–Sóc jo.
Avançà cap a l’avi, i sobreposant-se al pudor íntim,
el va abraçar.
–Quan milloreu hi haurà dies per repassar tot el
que voldrem i més... –va mentir per pietat.
–No podrem parlar, ni potser n’hi ha de què...
Estigué a l’aguait, atent a la respiració feixuga;
sols quan l’agitació cedí una mica, va tocar-li la
pell de la mà, sota la qual va notar el pols alterat
en les venes endurides. L’ull bo de l’avi s’obrí i el
va contemplar com a un desconegut.
–Avi, els sentits no us enganyen... He vingut...
Giteu-vos. Al llit estareu millor.