La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

una xiqueta, però és una figa veterana. Ni tu tens
edat, ni ella tampoc. A més a més, recorda
Tona...
Ell es fingia a punt d’entrar en trànsit.
–T’assegure, germaneta, que no em sabria greu
apagar la meua set d’amor amorrant-me a uns
càntirs tan ben tornejats.
Es disposava a cantar-li la canya, quan el notari
Lluís Garcia, acostumat a un ofici en què el temps
no se sol malbaratar, inicià i enllestí la lectura –
una rasa il·lustració dels episodis més coneguts de
la biografia del sant– en poc més d’un minut.
–Lluís res no ha de témer del seu homònim.
–Doncs a mi m’ha agradat; almenys l’he compresa.
–¿Què has comprendre tu? –li digué, constatant
que ell es desentenia de la cerimònia–. En poesia
no és lícit afalagar l’enteniment comú. La primera
lliçó que hauria d’aprendre algú que s’intitula poeta
és que els mots rarament diuen el que diuen; les