La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

de venir. I ho heu fet la Nit de Nadal... Bon auguri.
Va aguantar velat amb la voluptuosa estranyesa
de comprovar com es materialitzava la imprecisa
idea de destí que el convocava des del dia de
Corpus... A pesar que es tractara d’una confusió...
Perquè –ni la data ni les circumstàncies no li van
passar desapercebudes– la monja devia esperar
Dolcí, no a ell.
La veu va insistir, tocada de vellesa benèfica.
–No tinc temps i és hora horada, per a vós i per
a mi... Agafeu açò i partiu si no voleu em penedisca
de la meua repetida falta.
Com que no el coneixia, no era qüestió de desmentir-li
res. Molt interessada devia estar aquella
dona a lliurar-li el que duia si havia desobeït reiteradament
les normes del descans del convent a fi
d’acudir dues vegades allà amb el preuat tresor...
Comprensible, tanmateix, si era qui imaginava...
Havia estat tan insospitadament fàcil, que malda­