La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

mateix, tenien l’encisadora cadència de la música
interpretada en un instrument antic.
–Si us serveix d’alguna cosa, no sóc estrany a
una història, la vostra, que, a pesar dels anys
transcorreguts, o gràcies justament a ells, us ha dut
–també avui– a vulnerar les normes de govern del
monestir.
La dona va fer un sospir gemegós. Llavors lamentà
no haver entés que els seus mots no anaven
contra ningú, sinó que era a ella a qui acusava.
–De vós, jove, si és que de veres les coneixeu,
m’agradaria escoltar per última vegada les síl·labes
del nom que vaig repudiar –li demanà.
El prec es revestia d’una calidesa subjugant. No
era sols efecte de les associacions de la recerca
del llibre i de Blanquina, sinó que la pèrdua consecutiva
d’aquesta i de Coràlia el situaven en relació
d’igualtat amb aquella dona retirada al monestir.