La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

pam. L’únic lloc on no ajustava era damunt del
pany; va fer palanca amb la punta de l’espasa, el
va estellar i penetrà en terra incògnita.
Trepitjà el terra d’una selva d’arbres lligats per
tentacles de corriola i esbarzers en què regnava
una calma pesarosa. La flora d’aquell jardí esponerós,
abandonada a la seua sort, lluitava aferrissadament
per la llum del sol. La brossa havia envaït
les cassoletes i els recs eren plens de fulles,
pètals agrumollats i aigua pudenta. Hagué d’esporgar
allò que li vedava el pas: les plantes es
desfeien talment un cos mort al contacte de l’aire, i
la fruita caiguda impregnava el lloc d’una olor saturada
de corrupció. Una reixa comunicava tots
dos jardins, que tenien una disposició semblant:
els arbres havien estat plantats amb idèntic dibuix,
però el temps havia fet d’un el reflex deformat i
grotesc de l’altre. No s’hi veien signes de lluita o
restes del perseguit.