La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Remuntà un espadat, descobrí una plana que la
cua de la tempesta encara batia i va ataüllar el
panorama: al sud, enmig del mar, lluïa el cim de
Castellroig i dos illots erms; cap a llevant hi havia
una badia estreta i allargada que es perdia a l’horitzó;
al nord –trepitjava sens dubte un continent–
valls i algunes llenques de terra fèrtil il·luminats
per ràfegues de llum.
–Allò pertany als turcs, ¿no?
–Feia poc que ho havien conquerit, raó que explica
que al principi no hi trobara ningú. Potser els
grecs que hi vivien degueren fugir cap a regions
segures i les avançades turques encara no acabaven
d’assentar-s’hi.
–¿I com hi va sobreviure?
–Amb arrels, fruita i algun peix encallat entre les
roques.
–Al remat hi deuria veure gent...
–La serra emmurallava el curs d’un riu que moria
a la costa. Uns pocs dies més tard, penetrà en la