La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

desig que portàveu, mai no havia trobat una atenció
tan generosa com la vostra.
–¡I tan generós! Cinc llances poc les devíeu trencar
en cap dels vostres cites.
La monja es mossegà els llavis amb murrieria.
Després, van riure plegats.
–¿Veus? –li remorejà, els ulls baixos, incitants a
pesar dels símptomes de la maduresa–. Mai no
m’havia ocorregut abans d’aquesta nit... Per molt
que tu ara ho negues, m’és difícil acceptar que no
senties res per mi, estimat.
Vist el caire que anava prenent la requesta, era
el moment d’infondre una dosi de veritat i cruesa.
–Si diposites la confiança en un marranet com
jo, deu ser per algun motiu no gaire catòlic.
Va reprendre el record. Havia fet quasi en trànsit
el trajecte entre la casa del nassí i la Porta de l’Almoina.
La plaça, buida a l’hora de la sesta, estava
mig entapissada per l’abric de la carcassa i el
cimbori de la Seu, que tenyia de frescor les parets