La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

que havia conquerit la plaça tenia el rostre de Deianira
de Castellví. Si era ella, Coràlia no devia
ser lluny. Però de seguida notà a la pell el rastre
humit de la sang i es va desplomar com un cos
desossat.
L’amarga coïssor de l’almesc dins del nas el retornà.
Pere i Deinaira duien el mateix perfum.
–Coràlia, vine, dona, que ja no li n’ix i els marrecs
han desaparegut... –va dir Deianira a la germana.
Tenia a un pam de la cara una figura borrosa,
que tant podia ser la seua estimada com el súcube
sorgit d’un malson.
–Se n’ha lliurat d’una altra; ja pot dir que té sort,
si en aquests últims dies no se l’ha emportat la Senyora
de la Dalla.
Justament el que temia: quedar a mercé de la
llengua viperina de Deianira, això sense comptar
que Coràlia, testimoni de la seua oculta fragilitat,