La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

conté oracions i referències a costums que bastarien
a mantenir viva la flama del judaisme.
Va repassar amb els dits les suaus concavitats
dels caràcters impresos al paper. En aquell i altres
llibres devien reposar, sens dubte, molts dels personatges
que l’avi li havia fet conéixer, els regnes
de fantasia amb els quals havia somiat, els amors
que ara li semblaven reflexos maldestres del que
sentia per Blanquina, i les alegres empreses en
què alguns elegits tastaven la glòria després de sacrificis
generosos, batalles sense fi, viatges cap a
la llum o descensos a l’Infern.
–¿Què feu? ¿No teníeu pressa?
Trinxer obrí un accés dissimulat i el corrent d’aire
li va refrescar la cara. S’introduïen en un passadís
angost de parets de terra, enderrocs i mortes arrels
que regalimaven aigua. Caminava lentament,
procurant no perdre contacte amb el guia. Albiraren
un dèbil raig de claror llunyana; en eixir a una