La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Allà, cap a la dreta... Deu furgar en una tomba
recent –apuntà Fitora esporuguit.
–I tan recent: d’aquest matí. Els he vistos quan
venien cap ací. Ara no hi ha ningú, però no crec
que tarde a aparéixer alguna marcolfa –contestà,
ben segur que la inoportuna testimoni de la mort
del iaio no devia ser molt lluny.
Es mantingueren a l’aguait fins que els ulls se’ls
acostumaren a la penombra. Un gos remagrit amb
qui no havia pogut ni la ràbia ni el brom escarbotava
amb el musell; atiat per la fam, havia tret la
terra que cobria el taüt, i fategava tant excitat que
no s’adonà de la seua presència. Fitora, el mateix
Fitora que l’havia salvat de la canera del Públic,
suava de por. Hauria volgut dir-li alguna frase per
espantar-lo més. En tingué prou, però, a comprovar
la cega confiança del seu amic. Fins una altra
(potser no n’hi hauria una altra), depenia d’ell, i
això el satisfeia.