La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Un dit li tustà el muscle.
–Lluís ens crida –li va anunciar Dolcí.
A causa de les sospites sembrades pel rival, a
Roís l’eufòria se li havia convertit en una preocupació
que l’accelerada fredor dels qui abans el felicitaven
accentuava.
Llavors, ella es va girar cap al seu germà. Dolcí
no va tenir ocasió de creuar-se amb Deianira, perquè
aquesta s’alçà per a conversar amb Corella.
Formaven un grup ben heterogeni, pensà, el poeta,
la filla de Castellví i el jove que l’escortava;
fora del rogle, Coràlia, al marge dels tripijocs
d’un assumpte que semblava avorrir-la, es mirava
l’escena desganada.
–S’ha atrevit a fer-ho, el fill d’una gossa m’ha enastat
el cul davant de tot València i, no satisfet, ha
remenat el pal –se’ls va queixar Roís després d’apartar-los
de l’abast d’una oïda indiscreta, els ulls
de fúria fixos en Pere d’Anyó–. ¿Què fem ara?