La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–No vull saber res de missions ni tampoc cap de
les quimèriques empreses amb què tothom m’enverina.
Ja n’hi ha prou.
La protesta li havia eixit de molt endins. Necessitava
dir-ho. Però era incapaç de tornar enrere.
¿Podia deixar de saber el que sabia? ¿Es veia ara
d’una altra manera que no fóra lligat a Blanquina
i a la recerca del llibre? Tenia ben present allò
que renunciar els havia comportat a l’avi i al pare;
per res del món volia acabar com ells, vagant pels
anys a la recerca desesperada d’allò que no havien
sabut conservar.
–Fes-ho, si més no, per la meua cosina.
De colp i volta, l’aurèola de profeta de Bordera
es transformava en una altra de més humana: la
de còmplice. I és que si el primer encontre amb
ell, neguitós com estava per retrobar Coràlia, li
havia resultat desagradable, ara havia d’acceptar
que era l’únic que podria salvar-lo.
–¿Per la vostra cosina?