La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿I vós volíeu alliçonar-me? En nom de què, si
sempre heu estat hoste regalat del pare Argelaga
–contestà, projectant contra Bordera el dolor anticipat
de saber que l’atraparien.
–El món és jerarquia, i de vegades cal llepar el
palmell, per no dir el cul, de qui et permet viure.
–Doncs, lliureu-me a ells; m’és ben igual, el meu
pesar és un altre –va adduir amargament.
–Queda temps, no hi ha tanta pressa. A veure,
¿què t’ennuvola l’enteniment?
No tenia ganes de parlar.
–Tristesa d’amor o de desamor, tant és, criatura.
Si es tracta d’això –i el teu callar m’ho confirma–
has de recordar el que et vaig dir.
–“Quan la conegues la perdràs i quan la perdes
la coneixeràs” –va fer com qui repeteix paraules
despullades de sentit–. Quin consol.
–No pretenia donar-te’n. Anunciava una veritat
vàlida per a tots els amors, també si t’has embarcat
en algun d’impossible, com si n’hi haguera