La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

han marcat les portes de la casa dels meus familiars.
Malhaja el temps en què els requeriments de
batalla són resposts per juristes i demandes, i els
reis d’armes discuteixen més de disposicions legals
que no sobre protocols prescrits als tractats
de cavalleria.
–Per fi trobàreu algú que compartia el vostre culte
a aquell món, avi. Tenia raó Eiximén: qui us havia
unit sabia molt bé el que feia.
Anaren al port per saber alguna cosa de John
Garlic, el patró que els havia de dur a Nàpols. La
seua nau era un llaüt podrit dedicat al comerç de
gèneres vedats. El dia de la partida, el capità –un
homenet amb cara d’esquirol, envellit pel vent aspre
de la mar– els va rebre sense cerimònia. Afirmà
que no preguntaria res i, en conseqüència,
tampoc no volia que el marejaren. Els va recomanar
que no s’exposaren a la curiositat dels tripulants,
i a Tafer li prohibí l’eixida a l’aire lliure el