La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Marlí girà cua cap al pati interior. El va seguir
fins la portella que s’obria a sota de l’escala. Al
bancal de marbre hi havia una inscripció en llatí
que no tingué temps de llegir perquè notà al muscle
desguarnit la grapa ossada i nua d’Arcissa; els
ulls li lluïen com si foren capaços de veure més enllà,
cap al futur i cap al passat.
–Penseu-vos-ho abans de baixar. Si no aneu amb
compte, en aqueixa cort de la mort us faran mal.
Com al vostre pare, com a Cecília, com a la meua
xiqueta...
La profètica vehemència d’Arcissa l’alterà. Marlí
persistia a indicar-li el trajecte.
–No en feu cas. Té el seny manllevat des que faltà
la menuda que cuidàvem.
El passadís d’entrada semblava concebut perquè
un s’hi sentira extraviat. Per sort la llum d’una candelera
va cisellar el rostre de Francí de Castellví,
lívid i inexpressiu com el d’un desenterrat. La
roba, elegant i gastada, produïa un involuntari