La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

En la ressaca dels cossos, es tocava d’una abúlia
lànguida.
–¿Què?
–El que demanes a canvi.
–Ah! Això... Vull... vull –contestà, mirant de gairó
on era apartada la bossa– que et guardes molt
bé de posar pals a les rodes del que jo i el meu
xic pretenem, i sobretot que no seguisques el joc
de Blanquina. Pren nota o...
–¿Qui és ell? ¿No el deus haver clavat ací dins?
–Mira sota el llit: tal vegada hi ha companyia.
Ni es va moure. Estava aprenent a desxifrar els
tons de Deianira, i aquell era el de la provocació
gratuïta.
–Si continua fent el fava, no el requeriré de res:
dos pams de ferro, i al riu o a la devesa a criar
malves –s’enardí apartant els ulls del cos despullat
que, amb l’encís d’una sobirana nuesa, s’incorporava
del llit.