La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Crisma, Lluïso. Ara hem d’anar a la
parròquia... ¿Que no en tingueres prou l’altra nit?
Corregué cap a ells. El seu germà tractava d’allunyar
de la paret de l’hort del convent el poeta,
mentre aquest simulava deslliurar-se de la gafa i
s’esforçava a penjar-se del sostret.
–Cul de Déu, Dolç: hi tenim un compte pendent.
Allà hi ha les despulles del meu orgull –tronava a
cau de pedra.
–¿Vols callar d’una vegada, pecorot? A l’església
és on hauràs de justar, i no ací.
Fart d’una comèdia que no li feia gens de gràcia,
Dolcí l’estirava del braç per pasturar-lo cap a
Sant Joan.
–¿Què fas que no ets dins, Blanquina?
–M’he adormit –va mentir a fi de no quedar
malament amb ell, que havia complit escrupolosament
la missió de controlar Lluís Roís perquè a última
hora no es perdera.