La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

miol ronc, entre rugit i badall, que el forçà a mantenir-se
desarmat i immòbil una llarga estona a l’aguait
fins que la calor acabà d’endormiscar-lo.
Aleshores caminà de puntelletes per davant pregant
que no es despertara. L’animal sols va entreobrir,
indiferent, un ull d’atzabeja, prou perquè l’esglai
li fera caure l’espasa de les mans. El lleó es
va espantar com un gatot capat i es va perdre en
la selva.
Anà cap a la casa. L’home ni havia tancat la
porta. A dins, l’aire era una boira de pols en suspensió.
Avançava a les palpentes quan al fons
d’un passadís va descobrir l’escala que duia al pis
de dalt. D’allà procedia la conversa.
No semblaven impacients per eixir-li a l’encontre
i, com que tampoc no enviaven els criats, o bé es
tractava d’amos rarament permissius i no el veien
com una amenaça, o bé la parelleta era tan aliena
a la casa com ell. S’amagà al corredor perquè