La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿I l’Araceli?¿Heu pogut rescatar l’Araceli? –s’emocionà
el Bisbe amb la veu afectada pels dos esdeveniments
catastròfics que li havia tocat viure en
el darrer mig any, l’inspirador dels quals tenia al
davant sense saber-ho.
Justament en aquell moment es va adonar que
venia cap a ell, la faç trasbalsada per una ferida
molt fonda; un tremolor desconegut, pastat amb
amor i dolor, se li arrelà a dins, i corregué a eixirli
al pas reprimint-se el desig de cridar.
–Blanquina, Blanquina... –li va dir amb la sensació
de pronunciar el seu nom per primera
vegada–. ¿On t’havies ficat?
Ella somrigué sense voluntat ni alegria i volgué
ignorar-lo, sens dubte per estalviar-li l’explicació
del seu mal. Dolgut, l’agafà del braç a fi de desviar-la
del camí cap al redol del marit.
–No vull que prengues mal, no m’ho perdonaria
mai.