La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Patia una tisi que les successives condemnes a
presó decretades pel rei Joan agreujaren. Hi cercàrem
remeis, però al remat no li’n valgué cap, ni
aquell que se suposava més miraculós.
–No em digueu, avi, que us cridaren perquè l’aconseguíreu.
A penes el cosí Juan acabà d’esbossar-li la missió,
l’avi va mirar el Príncep. Ignorava fins a quin
punt Don Carles havia estat informat de les antigues
desavinences d’Olfo de Beaumont amb el
seu oncle, el rei Alfons el Magnànim; però en escoltar
la súplica –perquè així li fou presentat l’encàrrec–,
anhelà amb tota l’ànima retornar a la terra
on havia estimat Donna Alessia.
–¿I per què vós?
–Juan em confessà que el delicat joc d’equilibris
de la política exigia la presència a Navarra dels
Beaumont navarresos; sols jo, estranger i alhora
membre de la família, acomplia els requisits.