La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Animat per l’harmonia dels convidats, Francí de
Castellví improvisava una pastorel·la amable; després,
un a un, els poetes reblaren el darrer vers de
qui els precedia amb cobles cada volta més rebuscades.
Fins i tot Joan Escrivà va fer gala de virtuosisme
en versos plens d’una obscenitat tan inofensiva
com els seus cabells blancs.
–No patiu –va fer en copsar que Corella s’avergonyia
una mica dels amics–. Ja hi comptava. Si
he de ser sincera, tots, vós inclòs, beveu en les
fonts d’una llarga tradició de misògins.
–Allò que iguala els amors, des dels més sublims
fins als més ridículs: una pura lliçó d’anatomia.
No hi ha més, ara ho sé. Podem continuar enganyant-nos
si volem. Com la bellesa, entelèquia per
a il·lusos.
–Ni entenc ni compartisc el vostre desànim. Si us
publicaren en llibre una part del que circula en
manuscrits, s’esfumarien moltes quimeres.