La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

seu comportament no el va encisar llavors, saberlo
tan unit a les circumstàncies que havien amargat
la vida als Beaumont no l’omplia de goig precisament.
Però deixà de banda Roís i tornà a les
seues cabòries. En pretendre la filla de Francí havia
pecat de somiatruites i ara entenia que el seu
pare, cansat d’arrossegar aquella sorda condemna,
haguera projectat en ell la seua decepció.
–El desamor de Coràlia ja no m’afligeix. En realitat
no era per a mi. Per als Castellví, l’error juvenil
convertí Rodrigo de Beaumont en un noble subaltern,
sense honor ni possibilitat de recobrar-lo.
Quina cruel ironia: la relació amb Coràlia era la
darrera oportunitat de netejar la seua reputació, i
també la meua.
Havent acabat de parlar, una fosca associació
d’idees el dugué a preguntar.
–Per cert: ¿què tenia a veure Cecília amb Fahim?
–Era sang de la seua sang, una filla que va repudiar
perquè havia gosat amistançar-se amb Jacob