La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Va estar a punt d’esclafir. Pensant-ho millor,
guardà silenci amb un mig somrís, per si les alabances
li restauraven la confiança. Cada volta
més unida al seu cos, ella li pessigava tendrament
els mugrons amb les ungles.
–¿De veres ho faries per mi?
Procurà apartar-se-la sense ser descortés. Es va
desempellegar del llençol que l’embolcallava com
un sudari i va provar d’aixecar-se fent que no havia
oït la pregunta. Però el dolor d’una arcada
seca a boca d’estómac l’en va fer desistir. De cintura
cap avall no podia moure’s, i es tombà al llit
per no vomitar.
–No passes pena, vedellet: és l’efecte de la triaga
que vas beure anit.
Amb desfici es va palpar on solia tenir les cuixes
i el penis –un monyó amb el tacte llis del paper o
del metall pobre–; sols als límits tous del ventre recobrava
la integritat.