La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

així per ella– aquells tres dies intensos en què es
va veure posseït com mai per la passió de l’amor
clandestí, sense ahir ni demà, només present. Tornà
a València havent dormit a penes, ple de fatiga
agradable, d’una embriaguesa que envoltava
amb una aura nova tot el que existia. En arribar a
casa, tanmateix, va tenir la premonició d’un buit
que únicament s’explicà quan aparegué Blanquina
vestida de dol. El pare havia mort feia dues setmanes.
Havia passat el pitjor, i no tenia mala consciència,
malgrat l’esguard acusador de Blanquina i
Cecília. La vida continuava, fins i tot s’alegrà d’haver-se
estalviat el suplici de la cerimònia i l’obligació
de la revenja. Blanquina estava tan dolguda
que ni li preguntà on s’havia amagat ni volgué
contar-li com havia ocorregut; sols a força d’insistir-hi
va obrir la boca.
Li ho va descriure amb quatre pinzellades. Un
vespre, el pare s’havia acomiadat i havia eixit sense
gent d’armes, sol amb Cecília. “Quan torne, tot
haurà acabat; tindrem a les mans la peça que mo­