La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Sí, però vós no viureu eternament: no parle dels
papers escrits amb més o menys fortuna, sinó de
les coses que serveixen perquè algú siga ben rebut
als casals dels patricis de la ciutat. Haureu d’actuar
si voleu que empelte amb la molt noble estirp
dels Castellví.
Gassull es vestí de solemnitat i acudí a pronunciar
la coda final dels jutges. Caminava lent a consciència,
perquè, botiró com era, un moviment ràpid
li hauria transformat l’aurèola honorable en el
pesat balanceig d’un vell bufó de cort. Davant del
públic expectant, la cara li lluïa transportada per
una mena de dignitat ofesa pròpia d’un Déu venjador.
Rebutjà els arguments de Pere d’Anyó i el
va acusar d’haver volgut guanyar amb cartes poc
poètiques. “Callen barbes i parlen lletres”, reblà
amb fúria denegant de passada un examen a fons
de les obres que anara més enllà del testimoni del
paper i lloant, de passada, Lluís com no ho havia
fet adés. Finalment, volgué imposar la pau entre
els rivals prescrivint-los un callament perdurable.