La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

erat, sabia que no se sentiria bé mentre no es
redimira de tanta inconsciència portant-li el llibre.
Com que no duia clau (aquella nit n’havia eixit
sense, no era qüestió de facilitar segons quines diligències
a les autoritats o a qualsevol rancuniós
que li tinguera una miqueta de tírria) va trucar
amb els quatre colps –el primer més fort, els tres
següents curts i seguits– que eren la contrasenya
de la família, i tremolant d’ansietat, es preparà a
llançar-se als braços de la seua germana com el
fill pròdig que necessita fer-se perdonar en un dia
anys i anys de dissipació.
Les trucades ressonaren en l’interior buit. No hi
devia haver ningú dins. Repetí els colpets, més lentament,
en la seqüència exacta. Ja se n’anava –
sense saber on, sense saber a què– quan va notar
que tocaven l’espiell. Després, el grinyol del forrellat.
Tragueren la balda i una dona, encara temorosa,
obrí un badallet.