La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Sembla que ací, a l’antic barri jueu, la mort és
tan freqüent que no se’ls acudeix de celebrar-la.
–Em sona aquesta calma. El dia que escampí la
processó, en vaig presenciar una altra de ben distinta
en aquest mateix lloc. El pas silenciós encapçalat
per un ancià vell com el món, que acompanyava
un petit taüt descobert. Hi havia una emoció
commovedora en la manera de transportar-lo.
Recorde que una dona se’l mirava de lluny amb
molta pena.
Trencaren el cantó d’una illa de cases des del
qual es veia el portal dels Catalans i van recórrer
les parets d’un hort amb arbres sense esporgar.
Roderic caminava distret, quan tot d’una el va veure
aturar-se i inspirar. Mirant les bardes que protegien
el jardí, somrigué.
–¿No la notes? Aquesta olor encara, a principi
de novembre...
Hi va percebre un perfum dèbil en el fons de corrupció
que el vent de la marjal dissolia en l’aire.