La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

dius perquè et fa por que ell t’ho retraga, no passes
pena, que no sabrà res.
Amb una naturalitat que espantava, Deianira es
col·locà bé les mamelles; en acabant, s’allisà la
roba i el pentinat.
–El vostre plaer és tan breu, que et meravella
que em comporte així. L’avorrida tristesa dels homes,
quan veieu que el goig efímer no us dóna
cap domini sobre nosaltres, fa riure.
–¿Vosaltres no resteu tristes... després?
–Sovint, més que no voldríem. Decebudes, millor
dit, perquè ho llanceu tot a orri.
La ironia potser l’indultava; la següent frase li refredà
les expectatives.
–Per més que ho pense... M’agradaria que em
digueres quina conxorxa tens amb la juïa, Beaumont...
–No cap. La conec des d’allò del Corpus. Me la
vaig trobar en una casa a la qual vaig aplegar
quan perseguia el malparit que em passà de ver­