La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

No hi veia la gràcia. Quan va acabar de descollonar-se,
li va passar la mà pel muscle i s’adreçaren
al campanar exempt per un petit passadís exterior
ple de pixum; en un racó havien arrambat
un antic seny d’hores, de darrere del qual provenia
una sentor d’excrements que regirava l’estómac.
–Tapa’t el nas, que aquest passatge sempre ha
escapat als rituals de purificació del temple. Volen
que ens avesem a la condemna eterna fent-nos ensumar
dia i nit la nostra pròpia merda... Vine a
veure el meu alberg... Malgrat les aparences, el
Miquelet no és cap recer. Si ens hi permeten entrar
és perquè ens rossegue la nostra consciència i
acabem lliurant-nos a la justícia.
Havia sentit reprovar els contestataris que es refugiaven
en sagrat, fins que, tard o d’hora, queien
a les mans del botxí Morro de Vaques o qualsevol
familiar de la Inquisició, però poc podia pensar