La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿Injust? Des de la mort del pare no m’he apartat
de tu, sabia que hauries de recórrer a mi ara
que et veies sola. T’he estat fidel. Vaig ser jo qui
va moure peça quan m’assabentí què et rodava
pel cap per al dia de Corpus, i encara et costà de
dir-m’ho. El pare es podreix al fossar: ja és hora
que em reveles per què.
Coneixia aquella expressió de Blanquina, el posat
d’afligida que aspirava a fer-se perdonar les
faltes.
–¿Saps? Quan enraonaves amb aquell angelet
justicier... m’hauria estimat que m’ho demanares a
mi.
–¿Que et demanara què?
–Si buscaves el culpable de la mort del pare,
¿no hauries pogut alliçonar Cecília o aconseguir
els papers adobant amb diners alguna butxaca? El
risc que corres i ens has fet córrer no deu ser perquè
sí. Tu busques una altra cosa.