La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Alguemeta o la perversa Deianira, qui sap si una
barreja de les tres) i per això mateix innòcua com
els símptomes d’una malaltia contagiosa de què ja
s’havia curat?
Les provocacions d’altre temps ara l’entristien...
A qui podia interessar aquella mena de rebel·lia
gratuïta que parava més aviat ridícula en un home
ben entrat en la trentena. ¿S’havien somogut els
fonaments de la jerarquia per les tèbies escomeses
que Lluís i ell li havien propinat amb la seua labor
de còmics i sensuals contestataris? Gens ni mica,
fins i tot hi havia evidències del contrari, com demostrava
la seua estada a presó. La lluita havia de
ser una altra. No pròdiga en gestos sinó una que
remoguera profundament la consciència; la que,
en definitiva, havien portat a terme sempre el pare
i Blanquina. Allò no significava renunciar a res, al
revés, exigia lliurar-s’hi a fons, no fer les coses perquè
sí, com Lluís (que tenia la disculpa de voler
transformar-ho en poesia), no buscar atraure l’atenció
com una criatura entremaliada que s’arrapa