La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

L’havien deixat sol, de manera que vigilà una estona.
Va escoltar un trepig tou, amortit. El seguien.
El racó on havien sonat les passes era una cruïlla
que s’obria a quatre carrers plens de broma. Anà
endavant, convençut que si s’equivocava Montessor
el corregiria. Va mirar amunt ensumant el
nord, però les fites del cel havien desaparegut difuminades
per la claror de les fogueres. Ningú no
hi va acudir. Llavors es plantà enmig del no-res; un
munt d’aparences reptaren fins a ell, i l’oloraren
àvidament i el tocaven amb membres gèlids.
–No pense anar d’ací cap allà baquejat i cec
com somera de sénia. El temps corre per a mi i
per a vosaltres; com més en perdem, pitjor per a
tots.
Des del fons de la forest de la nit, aplegà la burla
d’un Montessor tan bròfec com solia.
–Sort que hi hem arribat, si no encara rebries...
Aquesta vegada –¿havia oblidat el discurs de
compliment d’uns quants minuts abans?– actuaré