La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿Què has volgut dir?
–No res. O, espera, sí, molt. Comprenc que la
mort del pare t’afectara, però després d’allò de
l’altre dia, no sé si et podrem ajudar més. El meu
amic Lluís encara no s’ha recuperat de l’esglai i jo
no voldria que em rostiren a la Rambla.
–¿No es castiga amb la mateixa pena qui trau
novícies disfressades del convent i les festeja de nit
en albergs de mala fama?
Havia imaginat una resposta més amarga. Per
molt dolguda que estiguera, no es creia el seu
conat de deserció. Com –i mira que li ho havia argumentat
els dies anteriors– tampoc no aconseguia
obrir-li els ulls sobre Cecília, malgrat els indicis
que a partir d’un cert moment, en aparença
sense mòbil, la serventa havia començat a actuar
pel seu compte... Era impossible fer-la dubtar de la
fidelitat de Cecília, segons Blanquina, demostrada
a bastament des que, poc temps després de l’arri­