La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

econéixer la forta sentor d’aigua corrupta que surava
en l’ambient.
–¿La veus? Va cap a tu.
Devien estar molt confiats, perquè parlaven sense
amagar-se, com caçadors que veuen la presa
adreçar-se soleta al parany. Va percebre només
una petita alteració de l’aire, producte d’un panteix
accelerat o d’una ombra en moviment. Volgué
cridar i córrer cap a l’eixida, però en el rampell
de pànic comprengué que li havien tallat la retirada.
Es quedà immòbil al final del vestíbul sense saber
qui es preparava a atacar-la ni per on.
–És un secall, vell i lleig.
No l’esborronà aquella ofensa sinó la certesa
que la veien i ella no acabava d’acostumar-se a la
penombra.
L’arraconaren prop de la porta. Una mà suada li
recorregué les cordes del coll, els dits diminuts
amb els tous raspats per la pedra gravat sobre la
pell un l’olor de tarquim, i a continuació li va ami­