La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

amb portes i finestres descloses, com quan el cunyat
tornava de Roma i llavors treien pit i rebien
clientela. Però qui sap... Si havia tornat, no era un
bon senyal que no se’n fera cap ostentació. Encara
en recordava la darrera visita, ja amb un càrrec
de renom en el seguici de Roderic de Borja, la
plaça plena de banderoles amb l’escut del cardenal
i el balcó amb una vànova de porpra –llagoteria
sobrera, massa evident per als enemics dels
Borja– que una nit va retirar amb Lluís i quatre collegues,
convenientment disfressats, no tant que algú
no li criticara després que escopia a la mà de
qui procurava el seu bé... N’hauria hagut de prendre
nota... Allò que a un cristià, malgrat l’enveja,
les censures i l’odi, se li perdonava, servia precisament
perquè li adjudicaren perverses intencions...
Aquella era la diferència, i tot i el pas del temps,
res no havia canviat... ¿On devia ser Blanquina?
¿S’hauria pogut arrecerar en la immunitat del marit,
o ell, Dolcí, l’havia arrossegada en la seua
desgràcia? Maleí de ràbia la sort que l’havia alli­