La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿I què em podeu dir de Blanquina? Feia quasi
dos mesos que la buscava, i m’ha semblat veure-la
entre les dones. ¿Era ella?
–Sí i no.
–No estic per paradoxes.
–Blanquina és tota una altra. Ha canviat.
Quan anava a exigir que li ho demostrara, allà
lluny obriren la porta per ventilar les naus, i la
mica de llum, tot i la fumarada, amenaçava de facilitar
la tasca dels perseguidors. Així ho entengué
Bordera, que li indicà per on havia d’esconillar-se
mentre ell entretenia la host enemiga.
–No puges a la cambra. Aquesta nit no. Si la
resta de l’any és refugi, avui, socarrat el casal de
Déu, podria convertir-se en viver de víctimes per a
satisfer la set de revenja dels tonsurats. Amagat
dins d’aquell confessionari.
Quan tornà el silenci, va eixir. La Seu s’havia
transformat. Tret d’algun ciri, les llums havien quedat
extingides, i una barreja de fum i socarrim em­