La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

conduïa a sòl ferm. Llavors trencaren pel camí que
es perdia en les muntanyes.
–Si voleu guanyar temps, no hauríem de parar a
Xàtiva. Conec altres llocs en terme de cristians en
els quals podreu rentar-vos l’aspecte d’esperitat: a
mig dia, si les bèsties aguanten, hi haurem arribat.
Queia el capvespre quan trucaven al casalot esquarterat
que Renoc havia elegit. Morts de fatiga,
van sopar nous i formatge a fi d’estalviar, i es gitaren
a l’estable. En tota la nit no va traure la mà de
la mànega en què duia amagada la petita misericòrdia
per si a Renoc o a algun altre se li acudia
de fer alguna ximpleria.
Amb la llum del dia li va veure la cara: dormia
amb la boca oberta, les mans sobre el pit, i patia
mínimes convulsions. Les celles arrufades, les galtes
tenses, feia un posat de persona patidora, ben
diferent del Renoc que coneixia. Sense fer soroll, li
va furtar l’atiador de formes cridaneres acabat en