La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Restà quiet una estona, l’ànim gràvid d’una consciència
de mort que mai no havia viscut. No era el
primer cadàver que veia, però el de la jove el
commogué, tal volta perquè devia tenir la mateixa
edat i se’l creuava al final d’aquell dia nefast. Va
romandre en terra, els ulls fixos en la creu de l’espasa
que els jueus, en aquell instant d’excepció,
miraven amb respecte a pesar que darrerament, a
causa de la Inquisició, no representava per a ells
sinó el Mal absolut.
Quan l’últim dels assistents hagué passat, es disposà
a continuar la persecució. Algú, unes poques
passes darrere, sanglotava com qui veu fatalment
complits els pitjors presagis. Era la serventa del cofret.
Hauria anat a interessar-s’hi si no sospitara
que l’astoraria de nou o que perdria un temps preciós,
i es desvià cap a la muralla.
Fent guaita a l’entrada d’una casa, es va preguntar
si no devia ser orgull voler usar la força
contra qui fugia, potser ni tan sols un igual. Qui